MADEIRA

Caminants:   Montserrat, Anna, Maria Josep, Marta,  Núria, Bea, Empar, Mariví, Manolo, Toni, Inés, Bernat, Maribel, Joan Carles, Miquel, M.Mercè, i els guies Ivan i Montse

L’any passat vam visitar les Illes Lofoten amb A Caminar Travel i ens va agradar molt la proposta de viatjar basada en la idea de “caminar i gaudir de l’entorn”. Per això, quan fa un parell de mesos vam rebre la proposta de Madeira, ens hi vam inscriure sense pensar-nos-ho dues vegades. I la vam ben encertar!

Dissabte, dia 24 de març. Desplaçament a Funchal

Quan ens aixequem, a Olot plou a bots i a barrals. Aquesta pluja serà constant i intensa fins a l’aeroport mateix. Sort que és dissabte i hi ha pocs camions a la carretera.

Facturem les maletes i en poca estona ens anem agrupant els que serem companys durant una setmana.  Formem el grup 12 dones i 6 homes.

Les presentacions són absolutament formals, gairebé ningú no es coneix i, poc o molt, tots tenim la incertesa de si ens entendrem i de si funcionarem com a grup. Venim de Tarragona, de Jafre, de Sarrià de Ter, de Girona, de Màlaga, del Masnou, d’Esparreguera, de Barcelona…  Ningú de les terres de Lleida. Una bona barreja de procedències i d’edats. Sortirà el puzle? El programa s’adaptarà a les forces i a les expectatives de gent tan diversa? Ens sentirem bé amb els guies? Veurem…

A les 15:15, seguint l’horari establert, estem asseguts dins l’avió, sembla que a punt d’envolar-nos. Però, ai las, som a Barcelona, depenem d’Aena…  i “només” estarem parats vuitanta minuts, dins d’un avió que no és pas dels més còmodes del món i, evidentment, sense cap mena d’informació, de disculpa ni de justificació. Aquest és un dels inconvenients de viatjar quan tothom fa vacances i de no tenir un aeroport prou potent per atendre totes les  demandes de trànsit i de situacions. Estem al segle XXI i els aeroports i les companyies aèries funcionen amb esquemes del XX. Ja seria hora que es posessin al dia.

Aterrem a Madeira a les 7 del vespre (hora local). Anys enrere, l’aeroport d’aquesta illa era considerat com un dels més perillosos del món, però ara les coses han canviat gràcies a una ampliació de la pista sobre el mar, amb una estructura arquitectònica molt complexa. L’aterratge entre les parets de la muntanya i la blavor del mar és espectacular.

Les maletes surten en un moment i de seguida ja parlem amb els tres taxistes que ens estan esperant, suposo que emprenyats pel retard tan considerable. No sé si volen recuperar el temps perdut, però en tot el camí fins a Funchal anem esperitats. De fet, això serà  una constant al llarg dels dies i ja ens hi acostumarem. Pel que sembla, a Madeira els senyals de trànsit són merament orientatius. Però res a dir: els taxistes són amables, simpàtics, bons professionals i condueixen de pressa  però prou bé.

A les vuit ja estem passejant pels encontorns de la catedral de Funchal, en ple centre de la ciutat. Alguns ho aprofiten per anar  a sopar al restaurant Londres i d’altres comprem quatre lilaines en una botiga que encara està oberta, per tal de menjar-nos-les a l’habitació de l’hotel. Els carrers estan deserts i, tret dels establiments de restauració, tot està tancat i barrat. La ciutat és bonica, però en aquesta hora hi falta animació i vida. No triguem gaire a retornar a l’hotel Sé Boutique, situat al mateix centre: hem sortit de casa a les deu del matí i el cansament ens va guanyant .

Diumenge, dia 25: Punta Sao Lorenzo i Rocha do Navio

A les 9 en punt del matí (aquesta serà sempre l’hora de sortida) ens distribuïm als taxis per tal de desplaçar-nos  fins a l’aparcament de Baía d’Abra, a la Punta Sao Lorenzo, a l’est de l’illa. Aquesta  península va ser el primer senyal de terra que vam veure des de l’avió en arribar a l’illa. Espectacular.

Quan arribem a l’aparcament ja hi ha força cotxes, cosa que ens fa sospitar que el camí serà molt concorregut. Un rètol de fusta ens indica que entrem al PR-8, que ens portarà al Centre d’Estudi de la Natura de Cais do Sardinha i al mirador del Pic do Furado. Tot plegat, uns 8 Km entre anada i tornada.

El dia és serè i fa un ventet petit, ideal per caminar. Aviat, però, aprenem una lliçó fonamental pel que fa a la meteorologia de l’illa: un temps de primavera pot canviar, en qüestió de minuts, a un clima propi de la tardor. I així diverses vegades al llarg del dia. Al primer collet el ventet es converteix en vendaval, amb unes ratxes tan fortes que hom ha d’anar amb compte per no anar de cul per terra. Per acabar-ho d’adobar, el camí es força penjat en alguns trams i ens hem de donar la mà per tal de mantenir l’equilibri. El paisatge, però, és imponent, preciós. La visibilitat és excel·lent i podem observar amb tot detall as Ilhas Desertas, que tenim davant per davant, a pocs quilòmetres. L’esforç s’ho val. En poc més de tres hores ja tornem a ser al punt d’inici.  La primera caminada sobre l’illa ens ha fet una molt grata impressió; fins i tot alguns diuen que difícilment millorable. Aviat ens adonarem de com n’estan, d’equivocats!

A primera hora de la tarda ens desplacem a la població de Santana, a la costa nord, on ens allotjarem durant quatre dies a l’hotel O’Colmo. Com que el dia és llarg – aquesta nit han canviat l’hora- ho aprofitem per baixar fins al mar, a tocar de la Rocha do Navio, lloc on temps enrere es podia observar sovint una colònia de foques monjo.  La forta i llarga baixada, que és rosta com una mala cosa, en alguns punts amb escalons, posa a prova la resistència dels nostres genolls. Però val la pena: el paisatge, tant cap a mar obert com cap a la muntanya, amb cingles i cascades espectaculars, és espaterrant. Gairebé a tocar mar, al costat del camí, hi ha una capelleta dedicada a sant Pere, que ens mostra com n’és d’important la religió per a la gent d’aquí.

El panorama que tenim al davant no té res a veure amb el de la Punta de Sao Lorenzo. Sembla que haguem canviat d’illa. I això ens passarà moltes vegades al llarg de la setmana! Estem en un indret amb gran varietat de biosistemes i de paisatges, amb gran varietat de climes i microclimes… I tot això, en conjunt, és Madeira!

Quan arribem a la platja, amb uns còdols de la mida de pilotes de futbol, comença a ploure. El temps rúfol converteix en inhòspit un lloc que, en principi, hauríem d’haver trobat  idíl·lic, de manera que hi romanem pocs minuts. Llàstima. Sort en tenim que un telefèric, amb una tecnologia un pèl precària, ens tornarà a deixar, pel mòdic preu de tres euros, a deu minuts de l’hotel.

Arribem a l’habitació ben molls, però val a dir que aquesta serà l’única remullada de pluja en tota la setmana. Altra cosa serà el ruixim de l’aproximació a les cascades o la boira pixanera pròpia dels vents alisis.

Un cop dutxats, anem a sopar a la Pizzeria Malta Gira, de la qual ens convertirem en clients habituals pel que fa als sopars dels quatre dies que estarem al poble. Menjar bo, abundant  i bé de preu.

Dilluns, dia 26: Caldeirao Verde i Caldeirao do inferno (PR-9)

De bon matí ens desperten els cants dels galls de les cases del poble, que ens porten records de la infantesa. Per bé que Santana és una població de més de tres mil habitants, té totes les característiques d’un llogarret de pagès. Les cases disposen d’un hort destinat al consum propi i d’un  galliner per a l’aviram en un racó. Prop de l’hotel hi ha una petita botiga de queviures amb un horari d’obertura d’allò més sorprenent: al  “amanhecer”. Quina hora deu ser aquesta? Quarts de vuit? Quarts de nou?… Encara hi ha llocs on el temps no el marca el rellotge. Fantàstic!

Vint minuts de taxi fins al Parque das Queimadas, a 890m d’altitud, porta d’entrada de la “levada” que ens menarà a les dues calderes. Aquí  hi podrem observar la frondositat d’un bosc de laurisilva, protegit per la UNESCO i compost bàsicament de bruc, llorer i til.  Les formes i els volums dels arbres són descomunals. I pensar que a casa nostra aquestes espècies no són  més que arbustives!

Les “levadas” són uns canals construïts a partir del segle XVI per tal de portar l’aigua de la zona nord de l’illa, molt humida, a la del sud, molt més seca. Aquí és on es troben els conreus, abans de canya de sucre i avui de plataners, i també la població de Funchal, la capital, que augmenta dia a dia en nombre d’habitants, amb la conseqüent necessitat d’aigua de consum. Pel que diuen les guies, al llarg dels segles s’han construït de dos mil cinc-cents a tres mil quilòmetres de canals d’aquesta mena.

La gràcia, per a nosaltres i per a tots els excursionistes, és que totes les “levadas” tenen enganxat un caminet de manteniment, a vegades de només un parell de pams d’amplada. I al costat, sovint només hi ha l’abim. Sort d’unes petites i fràgils baranes d’un metre d’alcària, consistents en uns pals de ferro que sostenen uns cables gruixuts com el dit petit. Tot molt rudimentari, però suficient per enganyar la por a les alçades. No m’avergonyeix confessar que, sense aquests passamans, en molts llocs no hauria pas passat. I, com jo, d’altres. Déu nos en guard , però, que ens n’ haguéssim hagut de refiar en una caiguda…

L’entrada progressiva a la laurisilva és fascinant. Tens la sensació que el bosc et va engolint i que només et queda una mena de cordó umbilical, la “levada”, que cada vegada és més estreta i penjada. En molts llocs només hi ha pas per a una persona i, si ve algú en direcció contrària, cal esperar-se en un punt una mica més ample, que no sempre és fàcil de trobar. Pel que sembla, les “levadas” més suspeses foren obertes per esclaus, que eren despenjats dins de coves i que, a pic i pala, anaven  obrint pas  entre cingles i  penyes.  Però això la història mai no ho explica…

Per acabar-ho d’adobar, de tant en tant la “levada” entra dins d’un túnel ple de bassiols i cal encendre la llanterna. No és estrany sentir, ara i adés, un “cloc” seguit d’un renec més o menys discret: els sostres hi són baixos i irregulars i, entre motxilles, pals i llanterna, no es pot pas controlar tot. Per a alguns, a més, la sensació de claustrofòbia és prou empipadora i angoixant i només esperen  el moment de tornar a sortir a la llum.

En poc més de dues hores arribem al Caldeirao Verde, racó excepcional, amb una gorga fosca i profunda sobre la qual cau una cascada d’una bona colla de metres que ens deixa embadalits.

La major part dels caminants d’altres grups arriba fins aquí i prou, però l’Ivan i la Montse ens “proposen” d’allargar l’excursió un parell d’hores més i arribar-nos fins al Caldeirao do Inferno. Això vol dir que al llarg del dia haurem recorregut un total de 17,5 Km, però és veritat que un cop aquí, val la pena d’aprofitar-ho. Tots tirem endavant, malgrat que el camí és rost i amb alguna dificultat. Res, però, que no es pugui fer. Finalment arribem al  Do Inferno, un altre racó únic, amb unes parets descomunals  que tallen l’alè.

Un descans de deu minuts i comencem la tornada, ara sense interrupcions ni aturades. Arribem cansats a Queimadas, però ha valgut molt la pena. La Montse organitza una sessió d’estiraments, que molts –bàsicament, moltes- aprofiten. Qui més qui menys, a hores d’ara  es pregunta si aguantarà aquest ritme durant tot el que queda de setmana. Tenim l’esperança, però, que un bon sopar i la confortablilitat de l’hotel hi ajudaran força . I demà ja en tornarem a parlar…

Dimarts, dia 27: De Maroços a Ribeira Seca per la “levada” do Caniçal, i verada  do Boca do Risco a Porto da Cruz

Fa tres setmanes que una borrasca molt profunda va afectar tota la zona de les illes de la Macaronèsia –Açores, Madeira i Canàries- i aquí va provocar moltes esllavissades que van deixar algunes “levadas” impracticables. Això comporta que avui i dos dies més s’hagin de canviar les excursions programades, de manera que la “levada” De Portela a Ribeiro Frio i el Mirador de Balcoes hauran de quedar per a una altra ocasió.

Avui, doncs, els guies han hagut de buscar una alternativa: abans de les 10 els taxis ens deixen al poble de Maroços, en una de les entrades de  la “levada” do Caniçal (PR-10). A diferència de la d’ahir, podem dir que en un tram força important aquesta “levada”  discorre per zona habitada. Passem per davant de la porta de cases petites, molt senzilles, que tenen al costat uns horts minúsculs, esgraonats en feixes de pedra seca per tal d’aprofitar fins a l’últim pam de terra fèrtil. En aquesta banda de l’illa, l’agricultura és clarament de subsistència: faves, alls, cebes, patates , cols… tot en quantitats mínimes, ben bé per al consum familiar.

Abans de deixar les vivendes, algunes amb sostre de llauna, trobem al costat de la “levada” dos espais, on, per uns preus irrisoris i amb un sistema d’autoservei, hom ofereix plàtans, nisplos, canya de sucre, papaia… I la compra ve  amenitzada per la guitarra d’un home de mitjana edat, músic sense solfa, que demana la voluntat. Sembla que haguem reculat cent anys.

A mitja “levada” fem una aturada d’un quart d’hora al bar O Jacaré, on en Manolo convida a unes “ponchas”. En aquesta zona ens crida l’atenció la gran quantitat de mimoses florides, que a voltes formen autèntics boscos que ocupen mitja muntanya. Alguns som de l’opinió que, com l’eucaliptus, la mimosa és aquí  una  espècie invasora  i que està ocupant el territori sense cap control. Ens quedem, però, amb el dubte.

En poca estona arribem a una cruïlla amb un rètol que marca la direcció a Boca do Risco. Aquesta és la nostra. Deixem la “ levada” i ascendim per un camí plaent i savi cap a un collet, al qual arribem en poc més de mitja hora. Aquest coll és una balconada esplèndida sobre la costa nord, on peten les onades de l’Atlàntic amb tota la seva força.

Des d’aquí veiem, també, el camí de baixada fins a Porto da Cruz, el poble on acabarem la sortida. És penjat com una mala cosa i fa molt de respecte. El primer que faig és demanar a l’Ivan si té barana protectora. A més, bufa una mica de vent i tenim dubtes de si serà assenyat  de posar-nos-hi. Els guies ens expliquen que, segons com ho vegin, tirarem endavant o recularem, que és el que s’ha de fer a muntanya quan pinten bastos. Amb tot, quan hi som pel mig ens adonem que, si no es pateix de vertigen i es vigila on es posen els peus, el camí no té cap dificultat especial. En contrapartida, hi gaudim d’unes vistes espectaculars. Per a alguns, les millors de l’illa.

L’últim tros de baixada fins a Porto da Cruz, amb trams asfaltats, és un trencagenolls. Portem força hores de camí, les cames comencen a fer figa, estem assedegats… i una terrassa a tocar de mar sembla que ens cridi per oferir-nos una beguda ben fresca.

Després d’una cervesa reparadora i abans de pujar als taxis, fem una entrada i sortida a l’església. Tenen a punt el Monument de Setmana Santa, i hi ha una cartellera amb la  llista de totes les persones del poble que es rellevaran per fer-hi la Vetlla de les 40 hores. Altra vegada sembla que haguem reculat mig segle.

Finalment, arribem a Santana amb el temps just de dutxar-nos i d’anar a sopar. A les 10 del vespre l’hotel resta en absolut silenci. Demà toca tornar-hi i s’han de recuperar forces.

Dimecres, dia 28: Levada do Rei (PR – 18)

Segons el programa, avui tocava  d’anar a fer el Pico Ruivo (1862m), el més alt de l’illa, i el Pico Arieiro (1818m) des de l’Achada do Texeira. Pel que diuen les guies, és una travessa molt interessant, amb vistes magnífiques, amb un  camí molt aeri i amb alguns túnels.  Però també està tancat i l’Ivan i la Montse ens expliquen, amb raó, que cap guia no es pot arriscar a portar clients en un lloc que les autoritats locals han tancat. En cas d’accident, com és lògic, se’n farien el pèl. Tot i saber-nos greu, ho comprenem perfectament: la primera norma sensata que s’ha de seguir en l’excursionisme és que, si una muntanya avui no es deixa pujar, s’hi haurà d’anar  un altre dia. Res a dir-hi.

D’altra banda, la ruta alternativa, la Levada do Rei,  és molt bonica i plaent. A més, ens anirà bé per reposar una mica de les llargues estricades dels dies anteriors.

Comencem als afores del poblet de Sao Jorge i fem tot el recorregut en unes tres hores llargues, amb moments prou intensos i divertits, com el que ens obliga a passar per sota d’una cascada, amb el consegüent mullader generalitzat.

Aprofitem per dinar en un petit bar de vora camí i, a la tarda, anem a visitar un molí d’aigua que mol blat i mill i que fou construït fa tres-cents anys. Està en perfecte estat de conservació i, a canvi d’una propina, el propietari ens el mostra i el fa funcionar. Tot hi és conservat tal com era quan es va construir i val la pena de veure’l.

A mitja tarda els taxis ens recullen i tornem a l’hotel.

 

Dijous, dia  29: Rabaçal, 25 Fontes i Cascada do Risco

Sortim de l’hotel a les 9, l’hora de cada dia, però avui amb la particularitat que tenim una hora i mitja de cotxe per unes carreteres plenes de revolts i dretes com un dimoni. Durant la primera hora de viatge, fins gairebé a Porto Moniz, circulem paral·lels al mar, però sabem que l’aparcament de Rabaçal es troba a 1278m, la qual cosa vol dir que, tard o d’hora, haurem d’agafar una carretera rosta com una mala cosa. Més d’un arriba a dalt marejat com una sopa.

Quan baixem dels automòbils hi ha força boira i l’aire és més aviat fred. Ja hi ha molta gent baixant per la carretera asfaltada que mena al bar de Rabaçal, punt d’inici de la “levada” més visitada de l’illa. I només de començar quedem parats de la gentada que fa el mateix itinerari. Tanmateix, l’indret s’ho val: els excursionistes no tenen pas mal gust. La vista és espectacular i la laurisilva llueix uns brucs immensos, amb totes les formes possibles.

Quan arribem a les 25 Fontes, compto més de 40 persones en un espai que és ben reduït. Llàstima, perquè el lloc té una màgia especial; però hi sobra gent i hi manca silenci. Ens apartem una mica camí enllà per tal de fer un  mos i fugir de la multitud, i és a la tornada quan podem fruir intensament de l’indret, ja que la cosa ha canviat radicalment: molta gent deu haver anat a dinar de restaurant i a la zona hi queden pocs grups. Ara sí que hi trobem la tranquil·litat necessària per copsar-ne tot l’encant.

Un cop retornats a Rabaçal, aprofitem per arribar-nos al Lagoa do Vento i a la Cascada do Risco. A causa de les pluges torrencials de les últimes setmanes, la colossal cascada baixa amb tanta aigua que si et posessis a sota la seva força et mataria. És acollonidor! Ha valgut molt la pena arribar-nos fins aquí, malgrat haver allargat la ruta considerablement.

Fotografiem i filmem el salt  per tots cantons i, per la Levada do Alecrim, en poc menys d’una hora arribem a la carretera E.R. 105 i al pàrquing de Rabaçal, on ens esperen els cotxes. Un dia ben complet!

Anem a dormir a Porto Moniz, a l’hotel Moniz Sol, molt confortable i amb unes vistes al mar precioses. Abans hem sopat al restaurant Mar A Vista, on som tractats de manera excel·lent. Com sempre, qualitat, quantitat i bon preu.

Divendres, dia 30: Paúl da Serra – Fanal (PR13)

Altra vegada hem de canviar l’itinerari previst  (Boscos de Fanal – Levada dos Cedros) perquè la ruta està tancada i no s’hi val a jugar. Cal dir, però, que a tots ens sembla bé, perquè portem molts dies de camí i de cansament acumulat a les cames, i canviar un descens de -750m per un de -400m, amb dos quilòmetres menys de recorregut, ens sembla molt oportú.

Avui el camí no és cap “levada”: en cap moment no anem acompanyats pel curs de l’aigua. Seguim, en canvi, un sender molt fresat que puja i baixa uns caires molt suaus. A més, de tant en tant fem petites parades en  petits miradors.

 

És el  primer dia que transitem per algun prat i que veiem vaques. Un altre paisatge totalment diferent de l’illa. Però la sorpresa grossa apareix quan, després d’una mica més de tres hores de camí, arribem a Fanal. És un lloc fascinant, arrecerat sota un petit turó i amb uns planells d’un verd intens, esquitxats per unes quantes dotzenes de tils immensos, de totes les mides i formes possibles. Van caldre els braços enllaçats de sis persones per poder envoltar una de les soques més espectaculars. No es podia triar un lloc millor per acabar la caminada per l’illa!

Ja de tornada, tenim un bon tros de tarda per visitar Porto Moniz i començar de pensar a fer les maletes, que això s’acaba. Al vespre anem a fer un sopar de comiat, tots divuit plegats. L’Ivan i la Montse ho aprofiten per lliurar-nos un “diploma” -un pèl hiperbòlic, tot s’ha de dir- que ens acredita com a “caminaires que han sobreviscut a una setmana de senderisme extrem per l’illa de Madeira”.  Molta conya marinera i rialles a desdir.

Dissabte, dia 31. Visita a Funchal i tornada a casa

Últim dia a l’Illa. Fa un temps primaveral quan, a dos quarts d’onze, ens trobem amb en David, el xicot de Ripollet que vam conèixer a Boca do Risco i que fa nou mesos que és a Funchal fent una mena d’Erasmus i treballant com a guia de ciutat, becat per la Unió Europea. Ell és qui ens proporciona una visita d’una hora i mitja pel centre de la  ciutat i pel seu casc antic, explicant-nos-en detalls remarcables, com ara el significat del seu nom: Funchal (fonollar) . El trencadís dels carrers, la catedral, les antigues muralles, les fortificacions, la duana, les places… li serveixen per anar desganant-ne la història i per mostrar-nos els edificis i els llocs més rellevants. Tot i que li manquen hores de vol, ho fa prou bé, i és remarcable l’esforç que dedica a explicar-nos detalls de la realitat històrica, que no és l’oficial perquè no resulta políticament correcta i que, per tant, no s’esmenta mai als llibres; la que els guies portuguesos amaguen. Què va passar amb els esclaus? Hi va haver revoltes a l’illa? Com es van resoldre? Com va ser tractada Madeira al llarg dels segles per part de Portugal?… Tant de bo els guies i els historiadors joves seguissin per aquest camí. Ja començaria a ser hora que els investigadors  analitzessin els fets històrics des del punt de vista dels perdedors i dels que mai no tenen veu. Potser alguns monuments de persones il·lustres i alguns noms dels carrers ens farien caure la cara de vergonya. I, si no, que ens ho expliquin als catalans…

Acabem la visita davant del Mercado dos Lavradores  i quedem per retrobar-nos a les 5 de la tarda per fer el trasllat a l’aeroport.

La visita lliure per  la ciutat resulta plaent i agradable. Els carrers són plens de gent a vessar, el comerç és tot obert i la tot bull de vida. Nosaltres ho aprofitem per passejar tranquil·lament i per visitar uns jardins magnífics.

I tot el que comença, s’acaba. Ara sí que estem a punt de dir adéu a Funchal i a Madeira. Els tràmits a l’aeroport van com un rellotge i ens envolem a l’hora prevista. Una lluna plena i radiant ratlla la volta del cel i ens fa companyia fins arribar a Barcelona. Ja només ens queda una hora i mitja de cotxe per  obrir la porta de casa. Un llit enyorat ens hi espera.

I tot això només ha estat possible gràcies al treball inestimable de l’Ivan, el nostre guia, i de la Montse, la nostra guia en pràctiques.

L’Ivan, l’home del somriure viu, ha fet tot el possible perquè gaudíssim del viatge al màxim. Ha estat sempre amatent perquè tothom se sentís bé. Ha treballat incansablement per buscar alternatives engrescadores a les sortides programades que no es podien dur a terme. Ha procurat en tot moment que el grup funcionés de manera cohesionada. S’ha preocupat perquè poguéssim passar l’últim dia a Funchal i hi disposéssim d’un guia. Ha dedicat tota l’energia, i en té molta, al nostre servei. No és pot demanar més!  Un gran professional, que ens ha fet passar una setmana inoblidable trepitjant l’illa.

I la Montse, la noia de mirada serena i caràcter afable. Valenta i àgil com una mustela.  Amable, atenta, somrient i sempre a punt si se la necessitava. La guia 10 que ens obsequiava  amb unes utilíssimes sessions d’estiraments al final de les sortides, que ajudava en tot moment l’Ivan, i que ben aviat  volarà sola.

Quina sort que hem tingut de conèixer-los  i de tenir-los a prop! A tots dos, els quedem muito, muito obrigados !

I per acabar queda tenir un record també ple d’afecte per tots els que vàrem formar el grup: la Montserrat, l’Anna, la Maria Josep, la Marta,  la Núria, la Bea, l’Empar, la Mariví, en Manolo, en Toni, la Inés, en Bernat, la Maribel, en Joan Carles, persones de totes les edats, de procedència molt diversa i de maneres de fer i de pensar molt diferents.  En tot moment hem sabut respectar-nos, entendre’ns i funcionar com a grup, cosa que no sempre és fàcil. Ara xerrant amb uns, ara amb uns altres, ens ho hem passat bé i ens hem anat coneixent. Llàstima que amb la majoria probablement no ens veurem mai més. Penso que tots plegats hem sabut aconseguir que ningú no se sentís malament ni aïllat i que tots visquéssim un viatge inoblidable, que guardarem en el racó més íntim de la memòria.

A tots, també, muito, muito, muito obrigados!

Miquel i M. Mercè